Tapiola (traducció literal al català: "El regne de Tapio"), op. 112, és un poema simfònic del compositor finlandès Jean Sibelius, escrit el 1926 per encàrrec de Walter Damrosch per a la Societat Filharmònica de Nova York. Tapiola retrata Tapio, l'esperit animat del bosc esmentat a tot el Kalevala. Va ser estrenada per Damrosch el 26 de desembre de 1926.
Origen i context
El gener de 1926, Walter Damrosch va encarregar a Sibelius una obra per a la Societat Filharmònica de Nova York, deixant la forma i el caràcter de la peça a criteri del compositor.[1]
Tapiola retrata Tapio, l'esperit animat del bosc esmentat a tot el Kalevala. Quan l'editor va demanar que aclarís el programa de l'obra, Sibelius va respondre amb una explicació en prosa convertida pel seu editor (Breitkopf & Härtel) en un epígraf en forma de quartet a les edicions en anglès de la partitura:
Es troben àmpliament estesos, els boscos foscos de la Terra del Nord,
Somnis salvatges antics i misteriosos;
Dins d'ells habita el Déu poderós del bosc,
I els esperits de la fusta a la foscor teixeixen secrets màgics.
Tapiola va ser estrenada per Walter Damrosch i la New York Symphonic Society el 26 de desembre de 1926.[2]
La primera actuació a Finlàndia el 25 d'abril de 1927 va ser dirigida per Robert Kajanus, el mateix dia que l'Obertura de La tempesta i la Setena Simfonia també es van introduir a Finlàndia. El compositor Leevi Madetoja va assenyalar: «De vegades escoltem la crida malenconiosa i repetida d'un elf, de vegades un caminant solitari pel bosc està donant sortida al dolor de la vida. Una obra preciosa, tècnicament propera a la Setena Simfonia».
L'editor original va ser Breitkopf & Härtel, que va publicar la majoria de les obres del compositor. Tapiola va ser l'última obra important de Sibelius, tot i que va viure durant trenta anys més. Va començar a treballar en una Vuitena Simfonia, però es diu que va cremar els esbossos després de quedar descontent amb l'obra.
Música
El gest inicial a partir del qual es desenvolupa tota la peça és:
Karl Ekman va escriure al Hufvudstadsbladet : «De fet, Tapiola és un tot monotemàtic, encara que hi ha hagut desacord sobre si el motiu central es pot considerar realment un tema. Erkki Salmenhaara argumenta que no és així. Segons la seva opinió, el motiu "nucli" dona lloc a almenys quatre motius bàsics centrals i interconnectats. Aquests, al seu torn, produeixen "una trentena de motius musicals molt característics, originals i inimitablement sibelians».
Els vents de fusta emergeixen sobre un fons sostingut i suau de trompes i trompetes. Progressivament es construeix un llarg crescendo, seguit d’una acceleració sobtada del tempo; el tema, fragmentat momentàniament en figures de semicorxera, reapareix a les cordes, ara dividides. Les repeticions es multipliquen i el clima es torna cada vegada més dens i ombrívol. Fagots i violoncels amb sordina desenvolupen un moviment ondulant de terceres majors i menors consecutives, que pot interpretar-se com una extensió del motiu inicial. Aquest tema es caracteritza per un salt ascendent ampli, que abasta una onzena augmentada. Les terceres són reforçades per trompetes i trombons, mentre les cordes dividides introdueixen segones majors en salts d’octava sincopats. Paral·lelament, els vents continuen treballant el material principal en forma fragmentada, i les segones persisteixen mentre flautes, oboès i corn anglès elaboren variants cromàtiques, aspres i tenses del mateix tema.
Un breu passatge erràtic i contemplatiu, que desemboca en un esclat sobtat de gran violència, dona pas a una mena de scherzo d’atmosfera fantasiosa, poblat d’esperits del bosc: murmuris, respostes i intercanvis subtils entre cordes i vents, construïts a partir de diminucions i transformacions del material anterior. Les figures basades en terceres reapareixen, ara modificades rítmicament i ampliades en el seu valor, fins a generar un nou tema progressivament més cromàtic, amb la presència també d’elements de to sencer.
Aquest material és desenvolupat extensament amb un aire enigmàtic a les cordes, sostingut per harmonies de violes, violoncels i contrabaixos, i acaba convergint en un triple clímax de gran contundència. Aquest esclat es desplega sobre un ritme marcial de les cordes, evocant un univers de rituals arcaics i d’invocacions fosques, abans de transformar-se en una línia gairebé pastoral confiada als oboès i a altres instruments de vent. Hi ha un retorn, amb certes variacions respecte a les seccions anteriors, seguit d’un episodi allegro marcat per cromatismes estremidors a les cordes, en un esclat renovat de feresa. Finalment, reapareix diverses vegades un motiu de to sencer a les fustes, sobre un fons dens de cordes, mentre l’obra es tanca amb acords sostinguts i prolongats que s’alternen entre vents i cordes.[1]
Instrumentació
Una actuació típica de Tapiola dura entre quinze i vint minuts. Està escrita per a tres flautes (tercera doblant flautí), dos oboès, corn anglès, dos clarinets, clarinet baix, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, timbales i cordes.
Enregistraments seleccionats
Kajanus, que va dirigir l'estrena finlandesa, va dirigir el primer enregistrament amb l'Orquestra Simfònica de Londres per a EMI/HMV el 29 de juny de 1932 a l'Abbey Road Studio 1.[3] El 1953 Herbert von Karajan va dirigir la Philharmonia Orchestra en el primer dels seus quatre enregistraments de l'obra (Sibelius considerava Karajan com "l'únic que realment entén la meva feina").[4] Thomas Beecham i la Royal Philharmonic Orchestra van gravar la música el 1955; va ser un dels primers enregistraments estereofònics realitzats per EMI. Tant abans com des de llavors, nombrosos directors i orquestres han enregistrat l'obra.
Referències
- 1 2 Peyser, Herbert F. «Programa de mà». Filharmònica de Nova York. [Consulta: 1r abril 2026].
- ↑ «List of Sibelius' Works of the 1920s». Arxivat de l'original el 15 d'agost 2022. [Consulta: 18 abril 2009].
- ↑ Simple search for "Tapiola", CHARM Discography, Centre for the History and Analysis of Recorded Music, Arts and Humanities Research Council
- ↑ BBC Radio 3's Composer of the Week program – "Sibelius – The Rest is Silence?" (17 gener 2011)
Bibliografia
- Grimley, Daniel M. (estiu de 2011). "Música, paisatge, sintonització: escoltant la Tapiola de Sibelius", Journal of the American Musicological Society, vol. 64, núm. 2, pp. 394–398.
- Mellers, Wilfrid (2001). "La recerca de la unitat i la petita guineu astuta de Tapiola com a paràbola de redempció". A Singing in the Wilderness: Music and Ecology in the Twentieth Century (Urbana i Chicago: University of Illinois Press), pp. 37–52.
