Les algues vermelles o rodòfits (Rhodophyta) són una divisió o fílum d'algues amb 7.744 espècies.[1] Són uns organismes fotosintètics que contenen clorofil·la a i que poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars.
Mentre que l'estructura vegetativa dels rodòfits és relativament simple, la seva autèntica complexitat es manifesta en l'aparell reproductor. A grans trets, el cicle vital dels rodòfits es diferencia de la majoria d'algues per incloure tres generacions en lloc de dues. A les dues habituals (l'esporòfit diploide i el gametòfit haploide) s'hi suma una tercera, també diploide, el gonimoblast o carposporòfit, una petita planta que viu de manera parasitària fixada sobre el gametòfit femení, del qual obté els nutrients necessaris per al seu desenvolupament. Aquesta fase addicional és una de les claus de la singularitat reproductiva d'aquest grup.[2]
Característiques
Els rodòfits morfològicament divers d'organismes aquàtics. La seva identitat ve marcada per un conjunt únic d'adaptacions estructurals i fisiològiques.
Un dels trets distintius rau en la seva composició pigmentària. A diferència d'altres algues, només presenten clorofil·la a. Tanmateix, la clau de la seva eficàcia fotosintètica resideix en les ficobilines, els pigments accessoris ficocianina (blava) i ficoeritrina (vermella). Aquests s'organitzen en estructures especials anomenades ficobilisomes, on es disposen de manera ordenada per captar eficientment la llum de longitud d'ona curta (blava-verda), abundant en els fons marins, i transferir-ne l'energia a la clorofil·la. La predominança de la ficoeritrina és el que els confereix la tonalitat vermella característica, encara que en realitat poden exhibir una paleta de colors molt àmplia, que inclou blaus, daurats, marrons i fins i tot negres.[2]
Quant a la reserva energètica, acumulen principalment midó de florídies, un polisacàrid diferent del midó vegetal, que es reconeix per adquirir tonalitats groguenques o vermelloses amb iode. La seva paret cel·lular, rica en compostos com l'agar i la carragenina, està formada per dues capes: una interna de cel·lulosa i una externa gelatinosa. En grups com les algues coral·lines, aquesta paret s'impregna intensament de carbonats, que li aporten una consistència rígida i pedrenca.[2]
A nivell subcel·lular, els seus plastidis o rodoplasts mostren formes variades i els tilacoides es troben sempre separats, mai apilats, un caràcter que comparteixen amb els cianobacteris. Una peculiaritat citològica és la presència en moltes espècies de connexions, anomenades sinapsis, entre cèl·lules adjacents. No obstant això, la característica més excepcional dels rodòfits és el seu cicle vital. Aquest es distingeix per la seva notable complexitat, sovint amb tres fases diferents i, sobretot, per l'absència total de cèl·lules flagel·lades en tot el procés reproductiu, una raresa en el món eucariota que subratlla la singularitat evolutiva d'aquest grup d'algues.[2]
Reproducció
Els rodòfits presenten una reproducció sexual altament especialitzada i complexa, fonamentalment de tipus oogàmia. El gametòfit haploide produeix espermatangis (mascles) i carpogonis (femelles), que poden estar en el mateix individu o en individus separats. Els anteridis alliberen espermacis no flagel·lats, que es mouen passivament, mentre que els carpogonis desenvolupen una prolongació receptora anomenada tricògina per captar-los. Com que la probabilitat de fecundació és baixa, moltes espècies han evolucionat mecanismes per multiplicar la seva eficàcia. En les florideofícies més evolucionades, el nucli del zigot es divideix mitòticament i es transfereix a cèl·lules auxiliars del gametòfit. D'aquestes estructures es desenvolupa una tercera generació diploide, el carposporòfit o gonimoblast, que viu com a paràsit sobre el gametòfit. Aquest forma un cistocarp (estructura protectora) i produeix carpòspores diploides, que originaran l'esporòfit. L'esporòfit, anomenat tetrasporòfit, produeix tetrasporangis on té lloc la meiosi, generant tetràspores haploides que, en germinar, donaran lloc a nous gametòfits, tancant així el cicle.[2]
Aquest patró bàsic presenta notables variacions. En gèneres com Porphyra (bangiofícies), el carposporòfit està reduït o absent, i les carpòspores diploides donen directament un esporòfit filamentós (Conchocelis), que després de la meiosi produeix concòspores. En canvi, en Polysiphonia (florideofícies típiques), el cicle segueix el patró estàndard amb fases morfològicament similars. Un cas notable és el de Bonnemaisonia, on el gametòfit i l'esporòfit són morfològicament molt diferents.[2]
A més d'aquests exemples, existeix una gran diversitat de cicles vitals amb combinacions de carpòspores, tetràspores i altres tipus d'espores, que reflecteixen la plasticitat d'aquest grup i la seva adaptació als factors ambientals i geogràfics.
Ecologia
Els rodòfits presenten una notable versatilitat ecològica. Poden viure des de la zona litoral fins a grans profunditats (per sobre dels 100 m), fet que s'explica en part per la naturalesa dels seus pigments, adaptats per captar la llum blavosa predominant en aigües profundes. Malgrat que abunden més en aigües càlides, la seva distribució és amplia i inclou tant aigües marines com aigües dolces o salabroses.[2]
Taxonomia
La classificació dels rodòfits està encara en estudi. Segon la darrera versió d'AlgaeBase, inclou tres subfílums o subdivisions i 10 classes:[1]
- Subfílum Cyanidiophytina
- Classe Cyanidiophyceae
- Subfílum Eurhodophytina
- Classe Bangiophyceae
- Classe Florideophyceae
- Classe Protobangiophyceae
- Classe Protofloridomorphophyceae
- Subfílum Proteorhodophytina
- Classe Compsopogonophyceae
- Classe Glaucosphaerophyceae
- Classe Porphyridiophyceae
- Classe Rhodellophyceae
- Classe Stylonematophyceae
Usos
Les algues vermelles s'utilitzen especialment en el sector alimentari i en el farmacèutic. El producte més comercialitzat és l'agar-agar, que s'obté a partir d'algues vermelles, especialment del gènere Gelidium, Eucheuma i Gracilària, actuant com a pigment que els hi dona un color característic a cadascuna i formant catifes de color rosat o blanquinoses que arriben fins als 15 centímetres d'alçada. Aquestes algues presenten abundants ramificacions que agafen formes similars a ales i viuen durant tot l'any en roques d'aigües tranquil·les, on no els toca l'onatge directament, i prop de la superfície. També es troben en esquerdes i bassals. Són molt comunes a la mar Mediterrània i a l'est de l'Atlàntic, també se n'han trobades a Hawaii.