Carrera militar

Va seguir la carrera militar i apareix per primer cop en les fonts històriques com a comandant de les tropes del tema d'Anatòlia sota Constantí IV. El 686 Justinià II el va nomenar cap de l'exèrcit contra els àrabs a Geòrgia i Armènia, i va lliurar combats fins a Aghuània, i els seus èxits van forçar el tractat de pau entre l'Imperi Romà d'Orient i el califat, amb certes concessions a l'imperi.

Llavors fou nomenat comandant de les forces enviades contra els maronites; va fer matar el cap maronita Joan i va obligar els maronites a obeir, i a deu mil els va fer sortir de les muntanyes per establir-los a Tràcia i Armènia; fins llavors els maronites havien estat una barrera a l'expansió àrab a la zona i la seva eliminació va permetre als àrabs disposar de bases sòlides al Taure i Antitaure per envair l'Àsia Menor.[1] Quan es va renovar la guerra amb els àrabs el 692, Lleonci fou derrotat en la batalla de Sebastòpolis, quan un important contingent eslau va desertar,[2] i a la tornada a Constantinoble, l'emperador furiós per la pèrdua de l'exèrcit, el va fer empresonar. Tot i així era molt popular entre el poble, l'emperador no es va arriscar a un judici públic i el va tenir tancat sense judici durant tres anys i al final el va deixar anar amb la condició d'anar-se'n de la capital, però podia assolir la comandància militar a Grècia (695).[3]

Ascens al poder

Aquests fets van coincidir amb els primers símptomes de rebel·lió, i en un moment de fúria Justinià II va ordenar als soldats sortir al carrer i matar tot aquell qui trobessin; abans que els soldats sortissin a executar l'ordre, alguns oficials van fer conèixer la notícia i el poble es va revoltar. Just quan Lleonci pujava a una galera per marxar a prendre possessió del seu càrrec, va esclatar la revolta, i una massa de gent feble, probablement dirigida per amics de Lleonci, es va adreçar a ell per suplicar que els salvés de la fúria imperial. Lleonci es va posar sense dubtar al costat del poble i va cridar: A Santa Sofia!. Els homes es van armar (o ja hi estaven) i el van seguir. La basílica fou rodejada i en poques hores la revolució va triomfar i Lleonci fou proclamat emperador. Justinià fou portat davant d'ell encadenat; el poble demanava el seu cap però Lleonci recordant l'amabilitat del pare de Justinià, li va perdonar la vida i el va desterrar a Querson a Crimea, si bé li va fer tallar el nas (695).[4]

Revoltes a Ravenna i Venècia

El primer any de govern fou de pau excepte una sagnant revolta a Ravenna. El 697 els venecians que depenien del govern d'Ístria, havien assolit un bon nivell de riquesa i estaven cansats de les revolucions i contrarevolucions a Constantinoble, i es van erigir en entitat autònoma escollint a Pau Lluc Anafest (conegut per Paoloccio) com a dux, sembla que amb l'acord del governador romà d'Orient, ja que les relacions entre Venècia i l'Imperi Romà d'Orient van romandre bones en els següents anys.[5][6]

Els dominis africans

El mateix 697 els àrabs van envair per cinquena vegada l'Àfrica i van conquerir Cartago, que després van perdre però que van reconquerir el 698.[7]

Per recuperar els dominis africans, Lleonci va enviar el governador, el patrici Joan, un exèrcit de reforç, que va aconseguir forçar l'entrada del port però finalment fou rebutjat i Cartago va quedar destruïda i va desaparèixer com a ciutat. Joan es va embarcar cap a Constantinoble per aconseguir un exèrcit i tornar a provar la reconquesta. Un dels seus caps militars, Absimar, va convèncer els soldats que la derrota havia estat causada pel seu cap Joan i els soldats es van revoltar quan van arribar a Creta.

Deposició

Joan fou assassinat pels amotinats i Absimar proclamat emperador. La flota va seguir cap a Constantinoble en estat de rebel·lió; Abismar va subornar els guàrdies del port i va entrar a la ciutat sense resistència; Lleonci fou fet presoner, i Absimar va ordenar de tallar-li el nas i tancar-lo al monestir de Psamathion, a Constantinoble.

Absimar es va coronar amb el nom de Tiberi III (o Tiberi III Absimar). Quan Justinià II va recuperar el poder el 705, va fer executar tant a Lleonci[8] com a Tiberi.

Notes

  1. ↑ El seu nom real era Lleó però les cròniques romanes d'Orient l'esmenten com a Lleonci, nom pel que és conegut.

Referències

  1. ↑ Bury, 1912, p. 321.
  2. ↑ Norwich, 1990, p. 330.
  3. ↑ Canduci, 2010, p. 199.
  4. ↑ Smith, 1846, p. 676.
  5. ↑ Townsed i Martin, 1862, p. 697.
  6. ↑ Brewer, 2001, p. 352.
  7. ↑ Lawler, 2004, p. 290.
  8. ↑ Norwich, 1990, p. 337.

Bibliografia

  • Bury, J. B. History of the Eastern Empire from the Fall of Irene to the Accession of Basil: A.D. 802–867, 1912. 
  • Brewer, Ebenezer Cobham. The Wordsworth Dictionary of Phrase and Fable. Wordsworth Editions, 2001. 
  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors", volum 9. Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • Lawler, Jennifer. Encyclopedia of the Byzantine Empire. McFarland, 2004. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries (en anglès). Penguin, 1990. ISBN 0-14-011447-5. 
  • Smith, William. Dictionary of Greek and Roman biography and mythology. volum 2. C. Little and J. Brown, 1846. 
  • Townsed, George Henry; Martin, Frederick W. The Manual of Dates: a Dictionary of Reference to All the Most Important Events in the History of Mankind to be Found in Authentic Records. Nova York: Routledge, 1862. 
source: https://ca.wikipedia.org/wiki/Lleonci_II