Un deliri es defineix normalment com una creença fixada falsa i es fa servir en el llenguatge comú per a descriure una creença que es falsa o fantasiosa. En psiquiatria, la definició és necessàriament més precisa i implica que la creença és psicopatològica (el resultat d'una malaltia o procés malaltís).[1] Com a patologia és diferent d'una creença basada en informació falsa o incompleta o certs efectes de la percepció que es podrien anomenar amb més propietat com a apercepció o il·lusió.

Els deliris succeeixen típicament en el context de malalties mentals o neurològiques, tot i que no estan lligats a cap malaltia en particular i es troben en el context de molts estats patològics (físics i mentals). De tota manera, són d'especial importància en els trastorns psicòtics i particularment en l'esquizofrènia.

Definició psiquiàtrica

Tot i que conceptes no específics de bogeria han estat rondant durant alguns milers d'anys, el psiquiatre i filòsof Karl Jaspers el 1913 va ser el primer a definir els tres criteris principals perquè una creença es consideri delirant en el llibre Psicopatologia general: Certesa (sostingut amb absoluta convicció), incorregibilitat (no canvia per contraargumentació o demostració del contrari) i impossibilitat o falsedat del contingut (inversemblant o palesament fals)

Aquests criteris encara es troben en els diagnòstics psiquiàtrics moderns. Actualment es pot definir un deliri com: «Una falsa creença basada en una inferència incorrecta de la realitat externa que és fermament sostinguda malgrat el que gairebé tothom creu i malgrat el que constitueix una demostració o evidència incontrovertida i òbvia del contrari. La creença no és normalment acceptada pels membres de la cultura o subcultura de la persona.»[cal citació]

Classificació moderna

  • Sistematitzats: les creences estan organitzades al voltant d'un nucli teòric, amb coherència i estructura interna, de manera que totes les preguntes que se li facin poden ser respostes adequadament, amb lògica i orientació finalista; és comú en les psicosis paranoides, agudes o cròniques.
  • No sistematitzats: conjunt d'idees i creences delirants mal sostingudes, sense coherència interna, amb pocs recursos, on no hi ha un nucli ni raons que organitzin els pensaments, de manera que les preguntes no obtenen respostes adequades. Molt comú en l'esquizofrènia.
  • Deliri encapsulat: ideació delirant que no s'instal·la en el focus de la vida del pacient, on aquest presta una atenció relativament baixa; en l'entrevista psiquiàtrica, el pacient pot confessar que té aquestes idees, però resulta clar que no es tracta d'un fenomen que tingui una incidència important en la seva vida, en la manera d'establir els vincles i mantenir-los.[2]
  • Deliri parafrenitzat: designa aquelles formes de deliri sistematitzats i encapsulats de caràcter fabulós, expansiu, confabulatori o fantàstic que el pacient no sol confessar en les primeres entrevistes, tot i que, mogut per aquestes idees, vingui realitzant des de fa temps certs comportaments que satisfacin la idealització de lo delirant.[2]

Una altra manera de conceptualitzar-los

Deliris no patològics

Totes aquelles creences dins de la realitat (ser ric, ser famós, haver descobert la vacuna contra el VIH/sida, descobrir la cura contra el càncer, etcètera) són petites maneres de perdre's en una interfase d'il·lusió que crea la ment. Potser la forma més fàcil de diferenciar-los del deliri veritable és que aquest és «apodíctic», és a dir, irreductible a qualsevol contrastació racional, i parteixen d'un coneixement personal no compartit i incert.

Deliris estranys

Totes aquelles creences que estan fora de la realitat reconeguda per les ciències (creure que és possible robar el pensament, ressuscitar a persones mortes).

El deliri encapsulat es defineix com la bogeria raonant perquè, excepte per una idea delirant molt específica, el pacient funciona sense dificultats en la majoria dels aspectes de la seva vida, i pot arribar a passar totalment desapercebut; únicament fins que algú li parla d'aquest tema el pacient comença a delirar i a comportar-se de forma alienada.

DSM-IV, DSM-V i CIE-10

En el DSM-IV, DSM-V i en la CIE-10, apareixen sis tipus de deliri i una categoria residual:

  • Deliri erotomaníac: Quan l'individu creï erròniament que una altra persona està enamorada d'ell o ella.
  • Deliri persecutori: La creença del subjecte que serà perjudicat o assetjat per un individu, grup o organització. Aquest és el tipus de deliri més comú.
  • Deliri de grandesa: Quan l'individu creu tenir habilitats, riquesa o fama excepcionals, per sobre de la resta.
  • Deliri nihilista: La convicció que ocorrerà una catàstrofe.
  • Deliri somàtic: La preocupació no fonamentada en relació amb la pròpia salut, funcions o sensacions corporals.
  • Deliri gelotípic (gelotipia): La percepció errònia que la parella d'un li és infidel.
  • Deliri mixt: Quan una persona canvia constantment entre un estat inquiet a un tranquil o fins i tot cansat.
  • Deliri inespecífic: Quan el deliri predominant no es pot determinar de manera precisa o no compleix amb la descripció d'un tipus específic.

Classificació de l'Escola Francesa

L'Escola Francesa els classifica en funció del pol del Self o Jo que està afectat i la relació entre el Jo i els altres (si són per exaltació o impositius, o si són per depreciació o defensius):[cal citació]

Pol actitudinal
Pol intel·lectual
Pol corporal
Pol eròtic

És important ressenyar que existeix un grup de psicosi caracteritzades per deliris confusionals, entre els quals cal destacar la psicosi postpart, les bouffée delirants i les pseudoptosis.

Psicoanàlisi

D'acord amb filosfia de psicoanàlisi, el deliri, que seria el producte de la forclusió, es defineix com la certesa que té un subjecte, independentment que aquesta certesa es correspongui o no amb un fet de la realitat. En tant, el deliri és aquell significant que ve a substituir la falta del significant administrador que permet l'accés al llaç social o discurs, és a dir, el Nom-del-Pare. A aquest significant substitut, que és el deliri pròpiament dit, se'l coneix com a «significant congelat» o «monolític», ja que fixa el sentit i no admet desplaçament ni equívoc.[cal citació]

No obstant això, a diferència de la psiquiatria que ho classifica com una malaltia, la psicoanàlisi considera al deliri la curació aconseguida pel subjecte psicòtic enfront de la seva desarticulació del llaç social (codi).

És important aclarir que, per a la psicoanàlisi, el deliri funciona com a curació en tant romangui com a organització simbòlica del gaudi i no s'inscrigui directament en el cos, és a dir, mentre no s'encarni en fenòmens somàtics, passatges a l'acte o automatismes corporals.[cal citació]

Patofisiologia

El model de dos factors dels deliris postula que la disfunció tant en els sistemes de formació de creences com en els sistemes d'avaluació de creences és necessària per als deliris. La disfunció en els sistemes d'avaluació localitzada en el còrtex prefrontal lateral dret, independentment del contingut del deliri, recolza en estudis de neuroimatgeria i és congruent amb el seu paper en el monitoratge de conflictes en persones sanes. L'activació anormal i el volum reduït s'observen en persones amb deliris, així com en trastorns associats a deliris com la demència frontotemporal, la psicosi i la demència per cossos de Lewy. A més, les lesions en aquesta regió s'associen amb «saltar a conclusions», el mal a aquesta regió s'associa amb deliris post-ictus, i el hipometabolisme aquesta regió associada amb accidents cerebrovasculars caudats que es presenten amb deliris.

El model de saliència aberrant suggereix que els deliris són el resultat que les persones assignen una importància excessiva a estímuls irrellevants. En suport d'aquesta hipòtesi, les regions normalment associades amb la xarxa de saliència demostren una matèria grisa reduïda en les persones amb deliris, i el neurotransmissor dopamina, que està àmpliament implicat en el processament de la saliència, també està àmpliament implicat en els trastorns psicòtics.

S'han associat regions específiques amb tipus concrets de deliris. El volum de l'hipocamp i parahipocamp està relacionat amb els deliris paranoides a la malaltia d'Alzheimer, i s'ha informat que era anormal post mortem en una persona amb deliris. Els deliris de Capgras s'han associat amb mal occipitotemporal i poden estar relacionats amb la incapacitat de provocar emocions o records normals en resposta a les cares.[3]

Diagnòstic

Il·lustració de James Tilly Matthews d'una màquina denominada «teler d'aire», la qual ell creia era utilitzada per a torturar-lo per motius polítics.

S'ha criticat la definició moderna i els criteris originals de Jaspers, ja que es poden mostrar contraexemples per a cada característica definitòria.

Els estudis sobre pacients psiquiàtrics mostren que els deliris varien en intensitat i convicció al llarg del temps, la qual cosa suggereix que la certesa i la incorregibilitat no són components necessaris d'una creença delirant.[4]

Els deliris no tenen per què ser necessàriament falsos o 'inferències incorrectes sobre la realitat externa'.[5] Algunes creences religioses o espirituals, per la seva pròpia naturalesa, poden no ser falsificables i, per tant, no poden qualificar-se de falses o incorrectes, independentment de si la persona que les sosté ha estat diagnosticada de deliri o no.[6] En altres situacions, el deliri pot resultar ser una creença veritable.[7]

Por exemple, en la gelosia delirant, en els quals una persona creu que la seva parella li és infidel (i fins i tot pot seguir-la fins al bany creient que s'està veient amb el seu amant fins i tot durant la més breu de les separacions), en realitat pot ser cert que la parella estigui mantenint relacions sexuals amb una altra persona. En aquest cas, el deliri no deixa de ser un deliri perquè més tard es comprovi que el contingut és cert o perquè la parella hagi optat realment per dur a terme la conducta de la qual se l'acusa.

En altres casos, la creença pot ser erròniament assumida com a falsa per un metge o psiquiatre que l'avalua, només perquè «sembla» improbable, estranya o sostinguda amb excessiva convicció. Els psiquiatres rares vegades tenen temps o recursos per a comprovar la validesa de les afirmacions d'una persona, la qual cosa porta al fet que algunes creences veritables es classifiquin erròniament com a delirants.[8] Això es coneix com l'efecte Martha Mitchell, en honor a l'esposa del fiscal general que va al·legar que s'estaven produint activitats il·legals a la Casa Blanca. En aquell moment, es va pensar que les seves afirmacions eren signes de malaltia mental, i només després que esclatés l'escàndol Watergate es va demostrar que tenia raó (i, per tant, entenimentada).

Factors similars han portat a criticar la definició de Jaspers dels deliris veritables per ser, en última instància, «incomprensibles». Els crítics (com R. D. Laing) han argumentat que això porta al fet que el diagnòstic dels deliris es basi en la subjectiva comprensió d'un psiquiatre en particular, que pot no tenir accés a tota la informació que podria fer que una creença fos interpretable d'una altra manera. La hipòtesi de R. D. Laing s'ha aplicat a algunes formes de teràpia projectiva per a «fixar» un sistema delirant de manera que no pugui ser alterat pel pacient. Investigadors psiquiàtrics de la Universitat Yale, la Universitat Estatal d'Ohio i el Centre Comunitari de Salut Mental de Geòrgia Central han utilitzat novel·les i pel·lícules cinematogràfiques com a objecte d'estudi. Es discuteixen els textos, les trames i la cinematografia i s'aborden tangencialment els deliris.[9] Aquest ús de la ficció per a disminuir la mal·leabilitat d'un deliri va ser emprat en un projecte conjunt per l'autor de ciència-ficció Philip José Farmer i el psiquiatre de Yale A. James Giannini. Van escriure la novel·la La fúria de l'orc vermell, que, recursivament, tracta d'adolescents delirants que són tractats amb una forma de teràpia projectiva. En l'escenari fictici d'aquesta novel·la es discuteixen altres novel·les escrites per Farmer i els personatges s'integren simbòlicament en els deliris de pacients ficticis. Aquesta novel·la en particular es va aplicar després a contextos clínics de la vida real.[10]

Una altra dificultat amb el diagnòstic dels deliris és que gairebé totes aquestes característiques poden trobar-se en creences «normals». Moltes creences religioses presenten exactament les mateixes característiques, però no es consideren delirants de manera universal. Per exemple, si una persona té una creença veritable, per descomptat que persistirà en ella. Això pot fer que el trastorn sigui mal diagnosticat pels psiquiatres. Aquests factors han portat al psiquiatre Anthony David a assenyalar que «no existeix una definició acceptable (més que acceptada) d'un deliri».[11] En la pràctica, els psiquiatres tendeixen a diagnosticar una creença com a delirant si és palesament estranya, si causa una angoixa significativa o si preocupa excessivament el pacient, especialment si la persona no es deixa convèncer posteriorment per proves contràries o arguments raonables.

Vegeu també

Referències

  1. ↑ Berrios G.E. & Fuentenebro F. (1996) Delirio: Historia, Clínica y Metateoría. Madrid: Trotta.
  2. 1 2 Psicopatología y semiología psiquiátrica. 12. Universitaria, 2011. ISBN 978-956-11-2274-1.
  3. ↑ Naasan G. «The Anatomy of Delusions». A: Lehner T, Miller B, State M. Genomics, circuits, and pathways in clinical neuropsychiatry. Elsevier Science, p. 366-369.
  4. ↑ Myin-Germeys I, Nicolson NA, Delespaul PA «The context of delusional experiences in the daily lives of patients with schizophrenia». Psychological Medicine, vol. 31, 3, 4-2001, p. 489-498. DOI: 10.1017/s0033291701003646. PMID: 11305857.
  5. ↑ Spitzer M «On defining delusions». Comprehensive Psychiatry, vol. 31, 5, 1990, p. 377–397. DOI: 10.1016/0010-440X(90)90023-L. PMID: 2225797.
  6. ↑ Young AW. «Wondrous strange: The neuropsychology of abnormal beliefs». A: Pathologies of belief. Oxford: Blackwell, 2000, p. 47–74. ISBN 0-631-22136-0.
  7. ↑ Jones E «The phenomenology of abnormal belief». Philosophy, Psychiatry, & Psychology, vol. 6, 1999, p. 1–16. Arxivat 2016-03-19 a Wayback Machine.
  8. ↑ Maher BA. «Anomalous experience and delusional thinking: The logic of explanations». A: Delusional beliefs. Wiley Interscience, 1988. ISBN 0-471-83635-4.
  9. ↑ Giannini AJ «Use of fiction in therapy». Psychiatric Times, vol. 18, 7, 2001, p. 56.
  10. ↑ Giannini AJ. «Afterword». A: Farmer PJ. Red Orc's Rage. NY: Tor Books, 1991, p. 279-282.
  11. ↑ David AS «On the impossibility of defining delusions». Philosophy, Psychiatry, & Psychology, vol. 6, 1, 1999, p. 17-20.

source: https://ca.wikipedia.org/wiki/Deliri