Claude Arrieu (nascuda com Louise-Marie Simon, París, 30 de novembre del 1903 – París, 7 de març del 1990) va ser una prolífica compositora, pedagoga i productora musical francesa.[1][2][3]

Biografia

Claude Arrieu va estudiar música clàssica des d'una edat primerenca, gràcies a la seva mare, la compositora Cécile-Paul Simone. Això li va permetre créixer en un entorn envoltat de música clàssica. Es va interessar particularment per les obres de Bach i Mozart, i més tard, d'Igor Stravinsky. Tanmateix, Gabriel Fauré, Claude Debussy, i Maurice Ravel l'hi van proporcionar gran inspiració.[4]

Somiant en una carrera com a virtuosa, va entrar al Conservatori de París el 1924. Va ser estudiant de piano de Marguerite Long i va rebre classes de Georges Caussade, Noël Galó, Jean Roger-Ducasse i Paul Dukas. El 1932, va rebre el primer premi de composició del conservatori on estudiava.

A 23 anys, es va canviar el nom a Claude Arrieu, tal com van fer altres compositores en aquella època. La seva mare, n'és un exemple.[5]

A partir d'aquest moment, Arrieu va desenvolupar el seu estil personal. Estava especialment interessada en l'evolució del llenguatge musical i en diversos mitjans tècnics disponibles. El 1935, es va unir al Servei de Radiodifusió Francesa (Servei des Programes de la Radiodiffusion française), on va treballar fins al 1947. Va participar en el desenvolupament d'una àmplia gamma de programació, incloent la sèrie de ràdio experimental de Pierre Schaeffer La Coquille à planètes (1943-1944). El 1949, va guanyar el Prix Italia de la RAI per la seva puntuació Frédéric Général.[6]

Schaeffer Va escriure sobre ella:

"Claude Arrieu forma part del seu temps en virtut d'una presència, un instint d'eficiència, una fidelitat audaç. Sigui quin sigui el mitjà, els concerts o les cançons, la música per a esdeveniments oficials, els concerts per a l'elit o per a una multitud d'espectadors, va lliurar emoció a través d'una tècnica impecable i una vigilància espiritual, trobant el camí al cor."[7]

Arrieu va compondre concerts per a piano (1932), dos pianos (1934), dos concerts per a violí (1938 i 1949), per a flauta (1946), trompeta i cordes (1965). També va escriure Petite Suite en Cinq Parties (1945), Concert per a Quintet de Vent i Cordes (1962), Suite Funambulesque (1961), i Variacions per a Cordes Clàssiques (1970).

Entre les seves importants composicions de música de cambra hi ha el seu Trio for Woodwinds (1936), Sonatina for Two Violins (1937), i Clarinet Quartet (1964). El seu Sonatine per a flauta i piano va causar gran impressió en la seva primera actuació a la ràdio el 1944 per Jean-Pierre Rampal i H. Means.

Tot i que les obres instrumentals d'Arrieu van contribuir fortament al seu llegat, és la música vocal la que més distingeix la seva carrera. La veu la va inspirar a posar música a molts poemes, incloent-hi els de Joachim du Bellay, Louise Levqueque de Vilmorin, Louis Aragon, Jean Cocteau, Jean Tardieu, Stéphane Mallarmé i Paul Éluard.

Entre les partitures destaquen Les Gueux au Paradis (1946), Crèvecoeur (1955), Niok l'éléphant (1957), Marchands de Rien (1958), Le Tombeur (1958), i Julie Charles (per a televisió, 1974).[8]

Composicions seleccionades per al teatre, ràdio i televisió

  • Noé, 1931–1934 (imagerie musicale, 3 actes, Un. Obeir), f.p. Estrasburg Opéra, 29 gener 1950
  • Cadet Roussel, 1938–1939 (opéra bouffe, 5 actes, André de la Tourasse després de Jean Limozin), f.p. Marsella, Opéra, 2 octubre 1953
  • La Coquille à planètes (opéra radiophonique, Pierre Schaeffer), RTF (Radiodiffusion-Télévision Française), 1944
  • Le deux rendez-vous, 1948 (opéra comique, P. Bertin Després de G. de Nerval), RTF, 22 juny 1951
  • Le chapeau à musique (opéra enfantine, 2 actes, Tourasse i P. Dumaine), RTF, 1953
  • La princesse de Babylone, 1953–1955 (opéra bouffe, 3 actes, P. Dominique, a partir de Voltaire), Rheims, Opéra, 3 març 1960
  • La cabine téléphonique (opéra bouffe, 1 acte, M. Vaucaire), RTF, 15 març 1959
  • Quintette en Ut, pour flute, hautbois, clarinette, cor et basson(1955)
  • Cymbeline, 1958–1963 (2 actes, J. Tournier I M. Jacquemont, a partir de Shakespeare), ORTF, 31 març 1974
  • Balthazar, ou Le mort–vivant, 1966 (opéra bouffe, 1 acte, Dominique), no representat
  • Un clavier pour un autre (opéra bouffe, 1 acte, J. Tardieu), Avignon, Opéra, 3 abril 1971
  • Barbarine, 1972 (3 actes, a partir de d'A. de Musset), incomplet
  • Les Amours de Don Perlimpin et Belise en son jardin (imaginaire lyrique, 4 tableaux, a partir de F. García Lorca), Tours, Grand Théâtre, 1 març 1980

Referències

  1. ↑ «Claude Arrieu (1903-1990) - Find a Grave Memorial» (en anglès). [Consulta: 30 setembre 2023].
  2. ↑ Andrieux, Françoise; Briscoe, James R. (rev.) «Arrieu, Claude [Simon, Anne Marie]». Grove Music Online. Oxford University Press. DOI: 10.1093/gmo/9781561592630.article.01344 [Consulta: 20 març 2020].
  3. ↑ Simon, Louise Marie «Arrieu Claude, 1903-1990». Musicologie.org. ISSN: 2269-9910 [Consulta: 20 març 2020].
  4. ↑ «Claude Arrieu» (en anglès). Wind Repertory Project. Arxivat de l'original el 2025-04-04 [Consulta: 21 novembre 2025].
  5. ↑ «https://search.library.dartmouth.edu/discovery/fulldisplay?docid=cdi_proquest_journals_2672018373&context=PC&vid=01DCL_INST:01DCL&lang=en&adaptor=Primo%20Central&tab=All&query=null,,Fugues&offset=90» (en anglès). [Consulta: 10 novembre 2025].
  6. ↑ «Claude Arrieu» (en anglès). Wind Repertory Project. Arxivat de l'original el 2025-04-04 [Consulta: 21 novembre 2025].
  7. ↑ «Claude Arrieu – also known as Louise Marie Simon (by Gemma McGregor)» (en anglès). [Consulta: 24 desembre 2025].
  8. ↑ «Claude Arrieu» (en anglès). Wind Repertory Project. Arxivat de l'original el 2025-04-04 [Consulta: 21 novembre 2025].

Bibliografia

Enllaços externs

source: https://ca.wikipedia.org/wiki/Claude_Arrieu